El paisatge actual de l’Alta Garrotxa és el fruit de la combinació de la complexitat geomorfològica de l’espai amb la presència mil·lenària d’homes i dones que han ocupat i transformat aquestes terres.
Marià Vayreda, en el seu llibre La Punyalada, descriu aquesta complexitat del relleu: «Sols resten allí, immutables com a llavors, aquelles gegantines carcanades, patentitzant un etern miracle d’equilibri; aquells espadats fora de plom, amb les basamentes rosegades per l’acció traïdora i sorda de l’aigua; aquells mateixos immensos còdols abalançats sobre d’avencs, com badalls d’infern, i aquells colossals morrots de penya viva apuntant-se els uns als altres com proes de fantàstics barcos en combat; uns cairuts i rogencs, altres verdosos i negres, i alguns rematats en esperons de contorns epilèptics i recargolats com renecs de condemnat»
